 |
 |
 |
 |
1707
EL SOMNI PERDUT
CONTRAPORTADA
L´u de novembre de 1700 mor a Madrid, sense descendència, Carles II. Aquest fet desencadena la terrible Guerra de Successió per la corona del Imperi. La casa de Borbó i la casa d´Habsburg es disputen el tron buit. Les potències europees es posen ràpidament en moviment per fer valdre llurs interessos. Unes defensen el candidat franés, Felip d´Anjou, mentre d´altres s´estimen més l´opció de l´arxiduc austríac Carles . Espanya també acaba per dividir-se en dos. Castella, Navarra i Andalusia donen suport a la causa borbònica, mentre que els regnes del Casal d´Aragó opten per l´arxiduc. Però, a més, al territori valencià, la guerra agafa un caire de revolució social. Els llauradors i els gremis d´artesans veuen que ha arribat el moment de posar fi a les injustícies dels poderosos. Enmig de tanta turbulència, destaca la figura de Joan Baptista Basset, el fill d´un fuster humil d´Alboraia, que pogué haver canviar el rumb de la història.
PRIMER CAPÍTOL
Encara mancaven uns quants minuts per a les set del matí quan els tres jóvens van arribar a la vora del xiprer gegantesc que creixia darrere l'ermita abandonada. L'estiu llanguia i l'aire marí, en aquelles hores primerenques, era fresc i humit. El cel, encara obscur, havia començat a clarejar per damunt la platja de la Malva-rosa .
Els jóvens venien emboçats en capes. Quan van arribar al lloc convingut van trobar tres ombres que els hi esperaven.
-Heu arribat puntuals.
La llum escassa de l'alba gairebé no permetia entreveure les faccions de qui conformaven aquell grup estrany.
-Creia que no vindríeu -va insistir la mateixa veu.
Un dels qui acabava d'arribar-hi es va avançar unes passes.
Encara podem solucionar-ho de manera pacífica -féu.
Els interlocutors eren dos xicots d'edat adolescent. Llurs rostres, encara imberbes, denotaven una fermesa que contrastava amb llur joventut.
-Ací només hi ha un final possible.
Els quatre acompanyants romanien silenciosos, atents a llurs paraules.
-Això no és així. La vostra germana i jo ens estimem. Em casaré amb Soledat, ho jure.
-No tornes a esmentar el nom de ma germana!
El jove que acabava d'arribar va estar a punt de dir alguna cosa, però es va mossegar els llavis.
-No ets més que el maleït fill d'un fuster. Com penses que pots somiar a mirar la filla del marqués de Roca? Ni tan sols tens dret a batre't en duel amb mi. No pertanys a la meua classe. Si em rebaixe a combatre amb algú com tu és perquè vull matar-te amb les meues mans.
En aquell moment va començar a sentir-se un so llunyà de campanes. Una de les quatre ombres que restaven callades s'avançà tímidament.
-Són les set.
Els dos rivals s'esguardaren de fit a fit.
-Us ho suplique pe darrera vegada, senyor. Açò és un disbarat. Jo estime Soledat. I ella m'estima. No té per què morir ningú.
El fill del marqués guaità el contrincant amb menyspreu.
-Menestral i covard! -bramà Climent-. La sort està tirada. Veig que has dut padrí i testimoni. Com havíem acordat. Comencem ja.
Ernest Climent tenia a penes díhuit anys. Es va llevar la capa i el barret i li'ls va lliurar a un dels companys.
No dispose de tot el dia -va comentar desempallegant-se dels guants. I fent gala de supèrbia, va afegir-hi-. Hui tinc molts afers a resoldre.
El jove fuster es va llevar també la capa. A diferència de l'altre, ell no duia ni guants ni barret.
-Per favor... -va insistir.
-Calla d'una maleïda volta!
El fill del marqués féu un gest a un dels amics, el qui havia esmentat l'hora i aquest va desplegar un paper que duia a la butxaca interior de la capa. Va llegir en veu alta i solemne els acords del plet.
Els dos padrins desembeinaren les armes, dues dagues de doble fil amb guarnició i esparvers i els les lliuraren als duelistes. Ernest Climent va besar l'empunyadura i després féu uns quants moviments rapidíssims com si intentara de tallar l'aire en llesques. Per la seua banda, el fill del fuster va prendre l'arma, es va ajupir i va dibuixar una s sobre la terra. Després, va mirar cap al cel encara fosc i va pronunciar sense veu el nom de la dona que estimava.
La veu d'un dels acompanyants sonà autoritària:
-Doneu-vos l'esquena, per favor.
Els dos rivals el van obeir.
-Féu tres passes.
Uns ocells obscurs van passar parrupant. Per l'est, tot just per damunt la mar, el cel començava a tintar-se de color taronja.
-Podeu girar-vos.
Els jóvens es van col·locar cara a cara a una distància de huit vares.
Que Déu repartesca justícia -va afegir-hi per acabar-. En nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant.
I tots els presents, incloent-hi els dos adversaris, van senyar-se.
El fill del marqués, que desitjava d'acabar com més aviat, es va llançar a atacar de manera fulminant. Va etzibar diverses estocades que el fuster, fent mostra d'una agilitat sorprenent, va aconseguir d'esquivar no sense dificultats. La velocitat amb què Climent agredia l'adversari era neutralitzada per l'habilitat inesperada de l'altre. El fuster ros semblava acontentar-se a repel·lir els atacs del rival, fins que un colp de daga el va colpir a la banda dreta del cos i li va fer un tall a l'altura de les costelles del qual va començar a rajar bona cosa de sang.
-Prepara't a morir -va cridar Climent exultant.
I sense que deixara temps al rival per refer-se de la sorpresa, va llançar un parell de punyalades disposat a tallar-li el coll. El fuster però va respondre amb uns moviments de pantera acorralada. Esquivà com pogué l'atac i respongué més ràpidament que l'adversari no havia previst. Climent va repel·lir amb penes i treballs la rèplica sorprenent; però ferit d'amor propi, es va llançar a un contraatac suïcida. Féu un parell de fintes amb el cos, amenaçà de ferir cap a l'esquerra i agredí amb celeritat per la dreta. El rival, que esperava el truc, va aguantar el tipus, va repel·lir l'envestida i va enretirar-se a temps. Això no obstant, tingué la mala sort d'entrebancar-se i caure a terra. La ferida que tenia davall el pit semblava un sortidor de sang. Climent va veure l'ocasió d'acabar la batussa i, en veure l'enemic caigut i malferit, es va llançar en picat per enfilar-lo contra terra.
El fill del fuster va reaccionar per instint. Es va sobreposar al dolor de la nafra, va decantar el cos el punt just per a evitar l'estocada assassina, mentre alçava la daga i li l'enfonsava fins al puny al ventre de l'adversari.
Climent va obrir els ulls espantat, es va alçar trontollant i va fer unes passes amb la daga enfilada fins que va caure de genolls al peu dels quatre testimonis. Durant uns quants instants el silenci es tornà tan intens que es podia sentir el so de l'aire entre les branques del xiprer.
El fuster es va incorporar amb esforç. El cor li glatia vertiginosament. S'acostà al cadàver i el contemplà amb molt de desfici.
-Que Déu s'apiade de la vostra ànima -va dir senyant-se-. I també de la meua.
Havent dit això, va acostar-se als acompanyants del mort.
-Ho sent. Sou testimonis que he tractat d'evitar el duel a tot preu.
I sense esperar-ne la resposta, va girar els ulls cap als seus amics.
-Anem-nos-en.
Els tres jóvens van allunyar-se en direcció a la ciutat pels camins d'horta. Abans d'entrar a la població, Joan Baptista Basset, el fill del fuster humil d'Alboraia, va perdre la consciència. Els amics li llavaren les nafres dins l'aigua d'una séquia. El cop de daga que li travessava les costelles era profund i la sang fluïa com una font.
*****
L'algutzir i els quatre oficials menors van travessar el carrer i es van plantar davant la fusteria. Joan Baptista acabava de polir una imatge de sant Cristòfor per al retaule major de l'església de Nostra Senyora de l'Assumpció, comanda expressa del rector. Quan va veure les autoritats enfront de l'entrada, es va alçar sorprés. L'algutzir li va explicar sense tardança la situació.
-Fuster, venim per arrestar el teu fill.
El senzill artesà va restar bocabadat. Va deixar les eines damunt la taula de faena i es va llevar el manil.
-Ha de ser una equivocació.
Al guàrdia, se li va escapar una ganyota d'impaciència.
-El teu fill ha mort el fill del marqués de Roca i ha de pagar-la.
El rostre del fuster es va tornar lívid d'estupor.
-El meu fill? No pot ser!
El representant de la llei no estava acostumat a donar explicacions.
-On és el teu fill? No tinc ganes de sentir les teues històries. Em dius on és o la pagareu molt cara.
Uns quants veïns, a causa dels crits i les veus que augmentaven, s'havien apinyat al costat de la porta. En aquell moment va aparéixer la dona del fuster. Quan van informar-la de la situació, la dona va rompre a sanglotar.
L'algutzir es va encendre d'ira. Com va veure l'expectació enorme que l'afer alçava, va apujar la veu perquè totes les persones presents pogueren sentir-lo clarament:
-Teniu un minut!
Els instants que van seguir l'amenaça foren d'un silenci intens, matisat només pel sanglot de la dona i uns quants murmuris de temor entre el veïnat.
-Us jure que no sé on és el meu fill! -clamà Basset.
L'algutzir el va esguardar amb fredor. Tot seguit va donar una orde als oficials menors que van començar a destrossar totes les coses: cadires, taules, figures de marbre, imatges, busts. El fuster va tractar d'impedir que trencaren una escultura d'alabastre de santa Bàrbara i va rebre un colp amb la culata d'un mosquet que el va llançar a terra tirant sang pel nas. La gent contemplava aterrida l'escena.
-Deteniu-vos! -cridà una veu imperiosa.
Era el pare Simó, rector de l'església de l'Assumpció de Nostra Senyora, al servei del qual solia treballar Basset de tant en tant. Els oficials menors, en sentir la veu del rector, van restar amb els braços alçats.
-Què vol dir això? -va preguntar acarant l'algutzir.
El representant de la llei va remugar una maledicció.
-Això no és cosa seua, pare -va dir amb duresa-. El jove fuster ha mort el fill del marqués de Roca aquest mateix matí. N'hi ha testimonis.
-Ho sé -va replicar tranquil·lament el capellà.
-Ho sap?
-Ambdós s'han batut en duel -va aclarir el pare Simó.
-Els duels són prohibits.
El rector va fer un gest amb la mà als guàrdies perquè abaixaren els braços. Aquests van demanar permís amb els ulls a l'algutzir que va accedir-hi de mala gana. El mateix capellà va ajudar el fuster a incorporar-se i el va seure en una cadira.
-Ja sabem que els duels són prohibits -va afegir-hi el capellà-. Déu Totpoderós no els aprova tampoc.
-Escolteu, pare -va rondinar amb desgana l'algutzir-. Sa Reial Majestat en persona ha donat ordens d'empresonar qualsevol persona que es bata en duel. El governador ho sap i tracta per tots els mitjans de deturar el problema. En aquest cas, a banda, hi ha un mort i a més a més és el fill del marqués -feu una pausa petita perquè tothom assimilara les seues paraules.
-L'assassí ha de respondre davant la llei -va afegir-hi finalment.
El rector va traure un mocador de la butxaca interior de la sotana i va eixugar-se la suor del front amb gest seré.
-Això no us dóna autoritat moral per a destrossar aquesta casa. A més, quina justícia espera al fill del fuster?
El funcionari començava a tornar a perdre la paciència.
-Nosaltres hem de complir una orde. Si el xicot no apareix....
El capellà va fixar la vista en la de l'algutzir.
-El xicot no és ací.
Totes les persones presents guaitaren el pare Simó amb expressió de sorpresa. La dona del fuster es va torcar les llàgrimes i va contemplar el rostre plàcid del capellà. Joan Basset havia oblidat la dolor del colp al cap. Abans que no li preguntara ningú va continuar:
-El xicot ha sol·licitat la protecció de la santa mare Església.
El cap de la guàrdia va esguardar el rector amb una barreja d'ira i esbalaïment.
-L'ha amagat dins el temple! -va bramar furiós.
-Tenia por! No sabia on anar! Aquest mateix matí, després de l'accident dissortat, ha trucat a la casa de Déu per demanar auxili.
Més de mig centenar de persones curioses s'havien reunit a la porta de l'obrador. Després de les paraules del capellà, el clamor de la gernació es va tornar ensordidor i l'algutzir va haver d'imposar orde i respecte a l'autoritat amenaçant de detindre unes quantes persones. Quan va tornar a haver-hi silenci, es va adreçar als oficials menors:
-Anem-nos-en a l'església! I vós, pare, veniu amb nosaltres!
-No podeu profanar la casa de Déu.
-Això ja ho veurem.
-S'ha acollit a sagrat!
L'algutzir va restar un moment sense saber què dir. Va llançar un exabrupte i se n'anà rabent escortat pels seus hòmens. Va travessar diversos carrers, va passar davant la casa del comte de Zanoguera i amb quatre gambades va arribar fins a l'església de l'Assumpció de Nostra Senyora seguit dels oficials menors, el capellà, els pares del xicot i un munió de gent expectant.
Era tot just mitjan matí i la població sencera estava pendent del conflicte. Entre la gentada hi havia els dos amics del jove fuster que havien presenciat el duel aquella mateixa alba: els germans Carmel i Vicent Dolç, que la gent, afeccionada als malnoms, anomenava els germans Verdolaga.
L'algutzir va demanar al capellà que obrira la porta de l'església i va amenaçar la gent perquè es dispersara. Però ningú no estava disposat a anar-se'n sense conéixer la fi d'aquella història. L'algutzir i la petita comitiva que el seguia van entrar al temple. Hi regnava un silenci pregon i feia olor d'oli de llànties i encens. Tan bon punt van penetrar-hi van senyar-se amb aigua beneita i, en passar davant l'altar anant cap a la sagristia, van fer les genuflexions pertinents.
Tan aviat com irromperen a l'estança reduïda, van descobrir un home agenollat damunt un llit tronat. Era el doctor Marí, que intentava de detenir a tot preu l'hemorràgia de la ferida que presentava davall el pit el jove inconscient.
La mare es llançà al peu de la màrfega i començà a plorar.
*****
Joan Baptista Basset va estar una setmana entre la vida i la mort, amb la febre ben alta i completament alié a les coses que ocorrien a la ciutat. La pèrdua de sang havia resultat gairebé fatal.
Mentre restava inconscient, van tindre lloc les exèquies d'Ernest Climent, l'hereu del marqués, amb gran pompa i dolor. Als funerals va acudir una munió de nobles i senyors vinguda de les poblacions veïnes, incloent-hi la capital. Les autoritats van decretar una setmana de dol. Les banderes i les insígnies oficials ondejaven a mitja asta i en nombrosos balcons i finestres van ser mostrats crespons en senyal de dol.
El marqués havia jurat venjança pública.
Per la seua banda, el pare Simó, amb ajut de les influències que tenia, va fer prevaler el dret del jove fuster d'haver-se acollit a sagrat. Va ordenar que el llit tronat s'instal·lara en una peça petita al costat de la sagristia en què el metge, custodiat dia i nit per dos oficials menors, intentava de salvar-li la vida. El capellà sabia que mentre el ferit estiguera davall la protecció eclesiàstica no havia de témer les autoritats civils.
Huit dies més tard, el jove Basset va obrir els ulls. Gràcies a la tenacitat del doctor Marí, al plor inconsolable de la mare i a les pregàries del pare Simó, el xicot va véncer l'hemorràgia i va tornar al món dels vius. Semblava que els ossos volien travessar-li la pell que havia esdevingut translúcida. Tenia els ulls enfonsats en les conques i els llavis unflats.
Mentrimentres, el governador havia emés veredicte: si Joan Baptista de la convalescència, n'eixia viu hauria de romandre la resta de l'existència a la presó. El jove fuster va passar encara una setmana per refer-se de les ferides i durant aquest temps va prendre coneixement de la nova situació.
El pare Simó havia engegat una sèrie de gestions per a intentar d'ajudar tant com poguera el xicot. El capellà ignorava les raons del duel, però coneixia el jove des que havia nascut i sabia que tenia un caràcter noble i valent. També coneixia el temperament superb i alterós d'Ernest Climent. Un duel d'honor entre jóvens era una cosa bastant habitual en aquells temps turbulents. Solament Déu, es deia per a si mateix, en sa misericòrdia infinita, podria jutjar arribat el dia els uns i els altres. El rector d'Alboraia havia enviat una carta urgent al bisbe de València amb qui l'unia una vella amistat per demanar-li que hi intercedira. En alguns casos concrets, la santa mare Església solia aconseguir algun tipus d'indult o commutació de pena.
Va ser així com, de manera inesperada, Joan Baptista Basset va aconseguir d'evitar la cadena perpètua. A canvi, segons establia l'escrit oficial que emanava del mateix virrei de València, hom li oferia la possibilitat d'expiar la culpa servint la corona espanyola en els terços de Flandes. Mentre expectava anar-se'n cap als territoris de l'imperi esperaria tancat a la presó sense poder ser visitat per ningú. Com els reus condemnats a mort.
El jove va escoltar la notícia que li va llegir el pare Simó amb el visatge contret per la pena. Es trobava encara gitat en el seu propi llit. La ferida, que li deixaria una cicatriu enorme al costat dret havia començat a tancar-se, tot i que de tant en tant destil·lava una baveta de sang i de pus. Es va incorporar sobre el llit amb un gest de dolor.
-Pare...
La seua veu era prima com un fil a punt de trencar-se.
-Què vols, fill?
-Per què heu fet tot això per mi? No sóc més que un assassí.
El rector va somriure venialment.
-I ara!, què em dius? Ton pare i ta mare són dos bons cristians. I tu sempre has sigut un xicot honrat. Potser no recordes els anys que vas servir com a escolanet?
-Però he mort un home -va insistir ple de congoixa Joan Baptista.
-Ha sigut un duel. I tot i que els duels són interdits i són una cosa bàrbara i repugnant, t'has batut amb noblesa.
El xicot va guardar silenci i esguardà cap a terra.
-Però pots confessar-te -va afegir-hi el rector-, per alleugerir-te el cor.
Joan Baptista alçà els ulls. El rostre del rector semblava il·luminat.
-Només tinc un pecat a confessar.
El rector va seure a la vora del llit, va agafar la mà del xicot i va esperar.
-El meu pecat es diu Soledat, pare.
Soledat Climent?
El xicot va assentir. El pare Simó va estar a punt de replicar alguna cosa però a la fi ho va pensar millor i no va dir res.
-Soledat i jo ens estimem d'ençà que érem xiquets.
El pare Simó va sospirar.
-Pare, digueu-li que hi tornaré per buscar-la.
-T'ho promet -va murmurar en veu baixa el capellà.
La nit abans de partir, Joan Baptista fou autoritzat a acomiadar-se de la seua gent. La família s'havia reunit al voltant de la taula de la cuina. La seua germaneta Isabel, de dotze anys, jugava amb una nina de fusta amb el cabell fet de dacsa.
-Potser no tornem a veure'ns mai més, fill meu -va manifestar el pare.
Esperança, la mare, es va estremir en sentir aquelles paraules.
-No sabem on et duen. Però és segur que has de combatre per la corona espanyola. És tan gran l'imperi... -va lamentar-se el fuster.
Joan Baptista se sentia desolat.
-No patiu mare. Us promet que hi tornaré.
També va aparéixer per la casa per acomiadar-se del nou soldat el pare Simó. Tenia la sotana mullada per la pluja i un esguard estrany.
-Joan Baptista -va observar el rector, seient a taula-. Serviràs la corona i Déu. Això està molt bé.
La resta va guardar silenci.
-Però no oblides mai que ets fuster i valencià -va fer broma el rector per animar el jove.
El xicot volgué fer un somriure però no va poder.
-Ah! -va afegir-hi el capellà. Ab ans que no me n'oblide. He dut una cosa per a tu.
I dient això li va lliurar un plec.
-La persona que m'ha entregat aquesta carta m'ha demanat que no la llegesques fins que no sigues a coberta, i a més de cent llegües d'ací.
L'endemà, Joan Baptista Basset s'embarcava al port de València rumb a Itàlia. Acabava de fer díhuit anys. Durant la llarga convalescència al llit havia crescut fins abastar gairebé dues vares i mitja d'alçada. Duia el cabell ros lligat en una coleta. Una gran cicatriu li travessava el costat dret i en l'esguard ballava una llàgrima que no acabava de caure mai.
*****
Els terços. Aquest era el destí. Matar per sobreviure. Lluitar en una batalla i una altra, fins que alguna bala o el fil d'una espasa li tragueren la vida.
El navili havia salpat del port del Grau a l'alba. Amb ell s'hi embarcava una tropa de soldats de condició diversa: nobles arruïnats en cerca de glòria, estrangers mercenaris, condemnats, aventurers, lladres, i criminals. Uns i altres partien cap a la terres llunyanes de l'imperi espanyol disposats a morir per un no res.
Durant tot el jorn va dur la carta dins el gipó, sense que gosara llegir-la. La faena el va tenir entretingut fins la nit. Havent sopat, alguns soldats van retirar-se a descansar. D'altres, en canvi, van decidir restar en coberta, rient i mastegant tabac. El capità havia prohibit el foc i no es podia fumar.
Joan Baptista va apartar-se fins a un racó i va seure tocant a unes maromes, davall una llàntia. Va extraure el plec de les vestidures i va romandre alguns instants sense que gosara obrir-lo. Era una carta de comiat? De qui? Dels pares? Impossible. Del pare Simó? No tenia sentit. Potser d'algun dels seus amics.
La curiositat va véncer a la fi. Es desfeu del cordill que l'embolicava i va estendre el plec. Tan bon punt fer-ho va reconéixer amb un escruiximent la cal·ligrafia perfecta. No necessitava llegir la signatura al peu del text per conéixer la identitat de la persona que havia redactat aquelles línies. I les llàgrimes que havien romàs ocultes dins els ulls fins aleshores, van començar a lliscar per les galtes.
Estimat Joan Baptista,
No et culpe de la mort del meu germà. Déu sap que ets innocent i que a aquesta situació ens ha conduït un sentit de l'honor estúpid i errat. No em penedesc tampoc d'haver-me lliurat a tu en cos i ànima. He plorat i he pregat una cosa de no dir. Mos pares estan desesperats i desconec què succeirà amb la meua vida. No saps com he sentit la mort de l'Ernest i com he pregat per tu quan hom deia que tu també lliuraries l'ànima al Totpoderós. Ara el destí t'obliga a anar-te'n a la guerra, a combatre en terres llunyanes, i jo reste amb el cor destrossat definitivament. Sense germà i sense l'home que estime. I en una situació personal insuportable. Per què la vida és tan difícil? Et vaig jurar amor etern un dia, i ara, en aquesta carta reitere el meu jurament d'amor i fidelitat, encara que a penes em resten esperances de tornar a veure't mai. Vull que sàpies que t'estimaré sempre. Mestre em reste un instant de vida, i per aquesta mateixa raó et dic que pregaré per tu tots els jorns de la meua existència i que esperaré que tornes fins l'instant en què moriré.
Soledat Climent.
Joan Baptista va llegir la carta diverses voltes, fins que se la va aprendre de cor, mentre les llàgrimes no li cessaven de caure pel rostre.
Finalment, la va guardar. Es va torcar els ulls amb el dors de la mà i va començar a passejar per la coberta del vaixell amb la ment plena de records.
Se sentia ben desgraciat. Sabia que anar als terços significava una mort gairebé segura. Allò més probable era que acabara destrossat en una de les batalles innombrables que es lliuraven a Europa. L'imperi espanyol era tan ampli, i de territoris tan vasts, que es necessitava un exèrcit en estat de guerra permanent. O pitjor encara, combatent en diversos fronts al mateix temps: les Províncies Unides, la Savoia , Nàpols, Sicília, Sardenya, el Milanesat, Hongria, Àustria, els principats alemanys, França.....
Si alguna volta tornava a València devia ser un miracle.
(FI DEL PRIMER CAPÍTOL)